Nascut a Igualada el 31 de març de 1.811 en el sí d’una família profundament cristiana és el novè de dotze germans.

Ben aviat sent la crida de Déu i no s’hi fa enrere: opta per seguir el Crist segons “la forma de vida” de Francesc d’Assís. Als 15 anys, canvia la vida acomodada de la seva llar i el prestigi social que han aconseguit els Tous per la vida pobra, penitent i humil del caputxí.

El 18 de febrer de 1.827, amb la vestició de l’hàbit franciscà, comença el Noviciat com a frare menor caputxí. Des del noviciat es distingí per la seva exquisida fidelitat a la vida del novici, amb una donació generosa a l’estudi i a l’oració. L’Evangeli, la Mare de Déu, Sant Francesc i l’amor cristià als altres van emmotllar el seu cor caputxí .

El 19 de febrer de 1.828, Fra Josep d’Igualada és ja caputxí i comença a caminar vers el sacerdoci. Sis anys de vida amagada, d’oració, de silenci, d’abnegada dedicació a l’estudi, d’itinerància (Calella, Girona, Valls i Vilanova) viscuts en l’ambient franciscà, alegre i senzill, de la comunitat caputxina fins a rebre l’Ordenació Sacerdotal a Barcelona el 24 de maig de 1.834, als 23 anys. Al cap d’un any era destinat al Convent de Santa Madrona.

Però, passats dos mesos escassos, el 25 de juliol de 1.835, la violència de la revolució l’arrencava del convent. Amb altres germans i pel consell dels seus superiors, accepta l’exili fora d’Espanya.

De poble en poble, a l’estil caputxí d’aquell temps, fra Josep recorregué la costa mediterrània de França fins a Gareccio (Itàlia). Però Itàlia no fou el lloc adequat per a viure el seu “exili” i al 1.837 s’instal.là a Tolosa de Llenguadoc (França) exercint el servei ministerial al Monestir de les Benedictines. Allí pot dedicar temps a la contemplació i adoració de l’Eucaristia iu a l’ajuda espiritual a les joves de l’internat.

Retorna a Catalunya el 1.843, tot i que encara no s’acceptaven els convents. Roman amb els seus pares mentre desenvolupa el servei sacerdotal en diferents parròquies. L’Eucaristia, la devoció a Maria, Mare de Jesús, el Bon Pastor, l’Associació de donzelles de Santa Romana… van ser els mitjans que el P. Tous cultivà especialment per a vessar la Pau i el Bé a la joventut que el cercava per tal de rebre’n consell i orientació.

Els sentiments de compassió envers els infants i els joves que el Bon Pastor posà en el cor del P. Tous convergien amb els pietosos desigs de les joves Isabel Jubal, Marta Suñol i Remei Palos: “Vessar en el tendre cor dels nens els sants pensaments i devots afectes que Déu els comunica en la santa oració”. Després de madurar en l’oració i consultar el projecte, el P. Tous accepta orientar-les. Des de la Regla de Santa Clara adequa les Constitucions Caputxines de la beata Àngela Astorch per a unes Caputxines Terciàries d’Ensenyança. S’estableixen a Ripoll el març de 1.850 per iniciar allí el seu viure comunitari i el 27 de maig obren les portes de la que serà la primera escola. Posteriorment es traslladent a Capellades
Els anys que li resten de vida, els esmerça en l’atenció prudent i caritativa a les germanes així com a les comunitats que es van formant: Sant Quirze de Besora, Barcelona i Madrid. En els seus escrits a les germanes aflora el seu esperit caputxí: les Germanes “són cridades a la vida mixta de contemplació i acció”. Insisteix a dir que sols des de “l’amor a Jesús” nodrit en l’oració és possible “la unió santa”; que sols des de la “humilitat” és possible “l’obediència”; que el treball de les germanes és la seva única font de recursos; que “Maria us menarà a Jesús”, la forma de renovar la presència amorosa de Déu en la vida; que cal viure des de la “fe i confiança en Déu que ja sap el que ens convé”…

I deixa la terra pel Cel mentre celebrava Missa al convent de Barcelona. Era el 27 de febrer de 1.871.
(Extret de: Peiró Callizo, Trinidad; Fidel a Déu i fidel als homes)